Geganta de l’Aigua, Manotes
Bailaó i Nano Cervell, una obra de Manuel Morales Espinosa en els marges de
nous paradigmes en l'escultura pública urbana.
Emociona veure, descobrir, percebre el conjunt
escultòric que regala Manuel Morales Espinosa a la ciutat de Sant Boi de
Llobregat. Molts, la gran majoria ho veuran per primera vegada des del cotxe.
Sent una escultura pública i urbana, situada en una de les rotondes d'accés a
la ciutat, un arriba a ella i la transita des d'una interessant deambulació
iniciàtica ad hoc a la personalitat i intenció d'aquest artista polièdric
(escultura, instal·lació, performance, arts visuals, documentalisme, composició
musical, educació social…).
Manuel, partícip des de fa dècades, de la vida
cultural, artística i social santboiana (la Saleta, la Peixateria, el CCCA,
Camps Blancs…), va començar la seva marxa com a deixeble de Juan d'Andrés, al
seu torn deixeble destacat del gran Torres García, i ho va fer desenvolupant
les seves creacions en una línia universalista i d'activisme que donaria pas,
des de la seva admiració a Beuys, a una obra personal compromesa amb la
naturalesa. Treballador incansable en una interdisciplinarietat creativa amb
finalitats didàctiques i de cohesió social, després del seu pas per projectes
d'envergadura, com haver estat un dels fundadors del Festival Internacional de
Performance de Barcelona, treballa actualment en projectes internacionals sent
una peça clau en el Centre d'Art Can Castells de Sant Boi de Llobregat i
col·laborador-assessor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de
Barcelona.
Manuel Morales és fidel a aquella frase de Xavier
Pedrós “Actua en el teu barri i
canviaràs el món, actua en el món i canviaràs el teu barri” i en aquesta línia
un es troba sorprenentment amb la seva obra titulada Geganta de l’Aigua,
Manotes Bailaó i Nano Cervell, una obra pública no tant perquè està en la
via pública sinó més aviat perquè des de la seva generositat, és patrimoni del
públic: els ciutadans dels barris i els ciutadans del món.
Confesso que coneixia vagament aquest projecte
gestat en l'imaginari de Manuel Morales Espinosa feia temps, però li havia
perdut la pista fins que sorprenentment m'ho vaig trobar de cop en el meu camp
visual entrant amb el meu automòbil en Sant Boi. En aquell moment, coses de la
memòria semàntica i de la memòria episòdica, vaig recordar quan vaig veure per
primera vegada la muntanya Everest. Ho vaig veure, rara avis des de dalt, des
d'un avió, arribant en un vol des de la llunyana Europa amb destinació a
Kàtmandu. I ho vaig veure perquè estant adormit, em va despertar aquest
característic murmuri de la gent que a l'uníson participa d'una cosa
sorprenent, clar, no podia ser jo menys a gaudir d'aquest sublim espectacle. El
sublim té moltes connotacions, en la més romàntica i en la línia de Argullol,
és el sentir-se petit davant una cosa enorme, desorbitada, grandiosa, bella,
impactant. A Goya gairebé li peguen quan va murmurar -Sublim!- veient quiet,
aclaparat, la bellesa de l'incendi del Teatre principal de Saragossa mentre
aragonesos i aragoneses corrien amb galledes i galledes d'aigua per a
apagar-lo.
A mi em va resultar sublim veure aquest conjunt
escultòric d’en Manuel, rara avis des d'un cotxe, i veure'l guiat pel
murmuri de la meva filla petita, que va ser qui em va alertar entrant en la
rotonda exclamant com només un nen pot fer-lo - Mira papà que gran!-. Aquesta
és la més gran i sincera crítica d'art que es pot fer. I clar, de seguida em
vaig adonar que era l'obra somiada des de feia temps per aquest santboià
il·lustre, home afable, amable, afectuós i enamorat de la seva ciutat els seus
barris i mai més ben dit dels seus fangs
Confesso que vaig donar diverses voltes a la
rotonda davant la sorpresa d'altres conductors. - S'ha perdut degueren
pensar!-, quan la veritat és que era tot el contrari, - m'havia trobat! -, havia
trobat aquest moment subtil, sublim i gratificant que tots nosaltres somiem.
L'obra d'Art és una història de passió. També Confesso que vaig aparcar i em
vaig acostar amb la meva filla, malgrat la dificultat d'accés (no hi ha passos
per als vianants), i a ella, la meva filla, li va semblar encara més gran que
abans.- Que gran Papà! - . Ens sentim bé, a gust, amb olor de terra, pròxims al
nostre ADN ancestral, habitants del símbol, observadors i alhora partícip,
antics i al seu torn més moderns que els més moderns. Descobrim, i aquest és
tal vegada el descobriment emocional, que, en aquelles sàvies argiles, que no
necessiten cocció, habitaven abelles i altres insectes. S'havia produït, de la
terra i l'aigua, el miracle de la vida. Una vida, no obstant això, que ens ha
de preocupar per la seva fragilitat. Heus aquí que el conjunt és també
habitacle, llar i esperança.
Imagino a Manuel Morales Espinosa amb les seves
mans adobades i sàvies modelant aquests fangs, sediments fluvials. Compactant,
estrenyent, intervenint com els antics (deia Borges que la contemporaneïtat
tornarà a passar per l'antic). Aquestes argiles i llicorelles, els fangs, són el material destacat en aquest conjunt
en el qual Manuel ens representa personatges històrics i característics del món
geganter en un simbolisme no exempt del seu accent activista. I és que
l'artista desitja fer-nos pensar, en l'excel·lència de la seva concepció de la
vida inseparable de la naturalesa, sobre el futur de la humanitat.
Els seus actors són una triada màgica en acció, La
Geganta de l’Aigua, dona, recol·lectora d'aigua pluvial amb els seus braços
oberts, maternal, qui preserva aquest bé preuat i tan poc valorat per la nostra
prepotència i suprematisme occidental. A ella, li acompanya el Manotes
Bailaó, un personatge giróvag, el·líptic i dinàmic, un dansaire que
homenatja la cultura popular, aquella que és patrimoni, memòria i ancestre. A
cuidar, preservar, difondre i reivindicar. I l'últim vèrtex d'aquest triangle
és el no menys interessant Nano Cervell, el típic capgrós grotesc que
representa amb el seu enorme cap l'extraordinari món infantil, ple de saviesa
innata i pura que ha de transformar el futur de la humanitat.
Acostumat a obres escultòriques de caràcter públic
i urbà eclèctiques en la seva concepció, en les quals prolifera i preval el mer
fet estètic o a vegades un conceptualisme elitista allunyat de la realitat, que
distorsiona més que cohesiona, agraeixo a l'artista Manuel Morales Espinosa la
seva gran valentia, el ser ell mateix (íntegre i insistent) i l'utilitzar en
les seves obres materials ecològics, naturals i sostenibles, preservant la
memòria i contribuint al fet que el gran patrimoni immaterial que és
l'artesania i els oficis no s'oblidin i desapareguin. Com a ciutadà donar-li
les gràcies per aquest gran regal, fet amb les seves mans, també amb el seu
cor. Admirar el seu respecte a la naturalesa i convertir això en exemple a
seguir.
Animo actualment als meus alumnes de la Facultat
de Belles Arts de la Universitat de Barcelona a aproximar-se a personalitats,
obres i trajectes que els motivin en l'altruisme, els valors ètics, la cohesió
social, la igualtat , la democràcia i la sostenibilitat. Aquest és un cas
majúscul.
En els meus enunciats docents apareix Manuel
Morales Espinosa i la seva obra Geganta de l’Aigua, Manotes Bailaó i Nano
Cervell com a objecte de coneixement. Animo als meus alumnes a visitar i
sentir aquesta obra que encaixa en els nous paradigmes del que considero ha de
ser l'escultura pública i urbana. Un punt de trobada, reflexió i compromís en
l'humà.
Espero i desitjo que a poc a poc aquesta obra es
doni a conèixer. Es defensi com a obra d'art d'interès social, artístic i
cultural en les iniciatives públiques locals i translocals. Sant Boi té un
tresor i tal vegada encara no s'ha adonat.
Gràcies de cor Manuel Morales Espinosa.
Rafael Romero Pineda.
Professor de la Facultat de Belles
arts de la Universitat de Barcelona.
Investigador Principal del Grup
d'Innovació Docent #M.I.#M.A (Memòria i Matèria Artística). Universitat de Barcelona.
